Qui farà els paquetets, ara?
Ramon Solsona
“L’hi embolico?”. “Sí, per favor”. “Tot junt?”. “No, per separat, si no li fa res”. Cada vegada que jo comprava cafè, te, xocolata, galetes es repetia aquest diàleg. La veritat és que no calia que la noia s’entretingués a fer paquetets. Amb les paperines n’hi havia ben bé prou, però era una meravella veure-la embolicar amb plecs ben fets, tancar amb cel·lo i lligar cada paquet amb cordill prim de pastisseria. Un per un, amb el llacet corresponent. Si alguna vegada les presses et feien dir que no calia, notaves una ombra de contrarietat en la dependenta. No perquè fos una fanàtica dels paquetets, sinó perquè li agradava fer bé la feina.
La gent que treballa de gust i sense neguit hauria de ser declarada patrimoni de la humanitat. Són un bé escàs que irradia bones vibracions. Tot el contrari dels quina-merda tan abundants. Si et toca treballar al costat d’un quina-merda, ja has begut oli. L’horari és una merda, el sou és una merda, les condicions de treball són una merda, l’empresa és una merda i tots els caps són una merda. Aquesta expressió agermana els ressentits amb el món, els amargats de naixement, els dropos, els envilits per la rutina… A quants establiments et vénen ganes de girar cua perquè t’atenen amb cara de fàstic! Quantes vegades sents que el client fa nosa! En despatxos privats i dependències oficials, en quants ulls llegeixes un inequívoc quina-merda si tens la gosadia de preguntar res!
Veure algú que treballa amb afició és una delícia. Algú que posa els cinc sentits a la feina, la que sigui, que transmet amor a l’ofici o la pruïja de fer les coses ben fetes sense cap mena d’afectació. Abans d’entrar a segons quina tenda jo m’ho penso dues vegades per por que em despatxi algú de posat indefectiblement quina-merda. En canvi, anar a comprar cafè era fins ara un exercici d’optimisme. Gairebé tenia ganes de quedar-me’n sense per tornar a assistir al fet insòlit d’algú que treballa de gust. I, és clar, jo tenia la resposta sempre a punt: “Sí, emboliqui-m’ho tot i per separat”.
La crisi i les reestructuracions se m’han endut la dependenta. Enyoro els seus paquetets fets a consciència. I amb un valor afegit que no té preu: l’alegria.